El sufisme o tassàwwuf (en àrab: تصوف, taṣawwuf; en persa: صوفیگری, sufigari; en turc: tasavvuf; en urdú: تصوف) és una tradició mística islàmica de caràcter esotèric, practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l'amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica. Per això, l'islam oficial no l'ha encoratjat mai en excés.
A partir de l'Iraq al segle VIII, i de Bagdad i del Caire al segle IX, el sufisme s'estengué per tot el món islàmic, des de l'Iran fins al Màgrib i l'Àndalus, i des d'Anatòlia fins a l'Índia i l'Àsia central.
Des de l'aparició del terme, al segon segle de l'hègira, aquest ha englobat diferents manifestacions d'espiritualitat, com certes formes d'ascetisme (zuhd) o de fervor religiós (ubbad), certs ordes militars místics de cavalleria (futuwa) i de les ràbites (ribat), la gnosi (irfan), el sufisme popular i de veneració pels sants (morabits), i també una espiritualitat sense cap manifestació externa (malamiyya). Malgrat la desconfiança dels garants de l'ortodòxia religiosa, el sufisme ha arribat a ser considerat com una més de les ciències tradicionals islàmiques, amb què s'ha interrelacionat sovint, com la filosofia islàmica (fàlsafa), la jurisprudència (fiqh), la teologia (kàlam), la cosmovisió (aqida) o l'exegesi alcorànica (tafsir).
