Simfonia núm. 40 (Mozart)

Infotaula de composicióSimfonia núm. 40
Mozart 40.png
Forma musical Simfonia
Tonalitat Sol menor
Compositor Wolfgang Amadeus Mozart
Composició 1788
Catalogació K. 550
Durada 25'
Part de Simfonies de Wolfgang Amadeus Mozart
Moviments
  1. Molto allegro
  2. Andante
  3. Menuetto: Trio
  4. Allegro assai
Més informació
Allmusic mc0002366891
Modifica dades a Wikidata

La Simfonia núm. 40 en sol menor K. 550, és una simfonia de Wolfgang Amadeus Mozart el qual finalitzà la seva composició el 25 de juliol de 1788. [1] Va ser la seva penúltima simfonia.

Aquesta simfonia és considerada com la "gran" simfonia en sol menor, tot distingint-la de la "petita" Simfonia núm. 25, també en sol menor. Les dues són les úniques simfonies en el mode menor que Mozart va compondre, amb la possible excepció d'una primerenca simfonia en la menor redescoberta recentment, que és coneguda com la Simfonia Odense. [2]

Composició i dubtes sobre l'estrena

La composició de Simfonia núm. 40 es va realitzar en un període excepcionalment productiu de Mozart, ja que en els mesos d'estiu del 1788, va completar també la Simfonia núm. 39 i la núm. 41, el 26 de juny i el 10 d'agost, respectivament. [3]

Com també passa amb la Simfonia núm. 41, no es coneix cap prova documental sòlida que confirmi que la Simfonia núm. 40 es va estrenar en vida de Mozart. Tanmateix, com assenyala Zaslaw (1983), les proves circumstancials semblen indicar que si que es va fer. En diverses ocasions fins a la mort del Mozart, es realitzaren concerts simfònics on es presentava la música de Mozart, incloent-hi concerts en els quals els programes han sobreviscut, entre els quals s'inclou una simfonia "desconeguda" on no es descriu ni dates ni tonalitats. Aquests inclouen concerts a: [4]

Existeixen còpies del cartell d'un concert donat per la Tonkünstlersocietät (La Societat de Músics) el 17 d'abril de 1791 al Burgtheater de Viena, dirigit pel col·lega de Mozart, Antonio Salieri. La primera obra del programa s'anunciava com Una Gran Simfonia composta per Herr Mozart. [5]

Més important és el fet que Mozart va revisar la seva simfonia; el manuscrit de les dues versions encara existeixen. [6] Com Zaslaw comenta, això "demostra que [la simfonia] va ser interpretada, perquè Mozart no s'hauria dedicat a la feina d'afegir els clarinets i reescriure les flautes i oboès per acollir-los, si no l'hagués escoltat en una actuació en directe." [7] L'orquestra del concert de Viena de 1791 incloïa els germans clarinetistes Johann i Anton Stadler i, com Zaslaw assenyala, limita les possibilitats només a la Simfonia núm. 39 i a la núm. 41. [7] Zaslaw afegeix: "La versió sense clarinets també s'ha d'haver realitzat, perquè la versió reorquestrada de dos passatges en el moviment lent, que existeix de la mà de Mozart, ha d'haver resultat que hagi sentit l'obra i haver descobert que algun aspecte necessitava corregir-se." [8]

Probablement les tres simfonies s'escrigueren per ser interpretades en uns concerts projectats. Segons Otto Erich Deutsch, en aquesta època, Mozart estava preparant una sèrie de concerts en un casino nou al Spiegelgasse dirigit per Philipp Otto i, el mateix Mozart, va enviar un parell d'entrades al seu amic Michael Puchberg. Però no s'ha arribat a saber si la sèrie de concert es va realitzar, o es va anul·lar per manca d'interès. [1] Zaslaw suggereix que només el primer dels tres concerts va poder-se realitzar.

Altres idiomes