Pelléas et Mélisande (Debussy)

Infotaula de composicióPelléas et Mélisande
Edmund Blair Leighton - Pelleas and Melisande.jpg
Escena de la font, Acte 2 - Escena 1, per Edmund Blair Leighton (1853-1922)
Forma musicaldrame lyrique Tradueix i òpera
CompositorClaude Debussy
Llibretistaapdaptació feta pel mateix Debussy del drama homònim de Maurice Maeterlinck
Llengua originalfrancès
Font literàriaPelléas et Mélisande (Maurice Maeterlinck)
Composició1901
Moviment musicalimpressionisme
Actes5
CatalogacióL. 88
Personatges

S'indica en cursiva el repartiment de l'estrena

Estrena
Data30 d'abril de 1902
EscenariOpéra-Comique de París,
IntèrpretsAndré Messager
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya1919, Teatre Tívoli (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu16 de desembre de 1930
Més informació
IMSLPFitxa
Modifica dades a Wikidata

Pelléas et Mélisande (Pel·leas i Melisenda) és una òpera en cinc actes de Claude Debussy. El llibret en francès és una adaptació del cèlebre drama simbolista de Maurice Maeterlinck (Pelléas et Mélisande). Es va estrenar a l'Opéra Comique de París el 30 d'abril de 1902. A Barcelona es va estrenar l'any 1919 al Teatre Tívoli i l'any 1930 al Gran Teatre del Liceu, on posteriorment va ser reposada l'any 1940 i el 1963, aquest últim en commemoració del centenari de Debussy, amb una innovadora posada en escena a càrrec de Jean Cocteau, procedent del Festival de Metz.[1] El 2012, coincidint amb els 150 anys del naixement del músic, s'hi va tornar a oferir en la producció dirigida escènicament per Robert Wilson.

Aquesta òpera representà, a principis del segle XX el primer model d'òpera moderna, al que s'afegiren després les d'Alban Berg i d'altres compositors contemporanis. El problema principal era com s'havia d'estructurar una música que pogués il·lustrar la dramatúrgia moderna. Esgotats els experiments de molts compositors, tant els veristes com els wagnerians eren simples epígons de fórmules pretèrites. No hi havia més que un camí, de tornada al passat: recitar cantant.Així neix l'sprechgesang del Pierrot Lunaire d'Arnold Schönberg, la declamació del Renard d'Igor Stravinski, i la melopea, cantilena expressiva del Pelléas de Debussy. D'aquesta manera, Pelléas, la primera en el temps, aportà la solució més original a un problema que pesava en el teatre musical: quina era la manera de tractar la veu en el segle XX.

A Pelléas et Mélisande, Debussy assaja un mena d'òpera diferent a la que abans s'havia fet. A vegades s'ha qualificat d'anti-òpera, perquè més que cant hi ha una declamació continua (per descomptat sense números tancats ni melodies enganxoses) i perquè l'estatisme de l'acció no té punts de connexió amb l'espectacle líric convencional. Els papers estan escrits en la seua tessitura central; no hi ha mai estridències ni explosions de virtuosisme. Els personatges no deixen gairebé entreveure els seus desitjos i aspiracions, sinó que actuen i senten sense motiu aparent. Mélisande és el personatge més ambigu i complex, noia indefensa i femme fatale alhora, amb pors que no semblen tenir un origen clar.

Mélisande, pintura al tremp sobre llenç, de Marianne Stokes. Wallraf-Richartz-Museum de Colònia
Altres idiomes