Maniguet

No s'ha de confondre amb Maneguí.

Maniguet i maniguets són dos tipus d'accessori indumentario amb notables diferències.[1] El maniguet cilíndric de pell o similar material usat per mantenir calents les mans i associat a la vestimenta femenina, encara que no és exclusiu de les dames;[2] i els maniguets de tela que cobrien els avantbraços apareguts a partir del segle XV, com a complement de la vestimenta femenina sense mànigues habitual en aquesta i posteriors èpoques.[1] Mentre que la peça de pell ha perdut la importància que va tenir al segle XIX i part del vint, les "manguillas" s'han recuperat en el disseny de maniguets en esports com el ciclisme.

Història

Amb precedents iconogràfiques que ho daten en la Xina de la dinastia Han (206 a. C. fins al 220 d. C.), el maniguet cilíndric, com a remei per escalfar les mans, s'identifica en l'època romana amb les «manicae». Du Cange associa el terme «muffulae» (llatí medieval) amb la construcció «chirothecae pellitae et hibernae», esmentada en un cartulario de l'any 817, a propòsit d'una expedició en la qual els monjos van usar pells d'ovella per cobrir-se les mans a l'hivern (encara que el cartulario citat també distingeix el guant per a l'estiu del «muffulae» hivernal). Aquesta sembla ser l'arrel del «moufle» francès, manopla o guant molt gruixut.[2][3]

Amb les Croades, el comerç de les pells va evolucionar a Europa occidental. Així, apareixen precedents del maniguet -fabricats amb dos rectangles de pell- al segle XV, quan "les cortesanes cèlebres i les nobles dames ja els usaven com a petites casetes de gossos minúsculs".[2] A partir de finals del segle XVI, la sofisticada peça de luxe es localitza en la República de Venècia, i aviat s'estén la seva moda per gairebé tota la Península Itàlica.[4] No va trigar a passar a França, sent element imprescindible en la cort d'Enrique III, on s'elaboraven en seda, setí i vellut folrats amb pell i a joc amb el vestit de la dama que ho portava. També queda documentat que Isabel I d'Anglaterra, pel que sembla molt friolera, va considerar el maniguet com a peça favorita.[2] Encara que el seu ús ha estat associat de forma tradicional a la dona, també es registra en el guarda-roba masculí, encara que amb diferències en la manera de lluir-ho, ocorrent que en el cas dels homes l'habitual era portar-ho lligat a la cintura.[2][5]

En el Versalles del segle XVIII, les dames de la cort Luis XV lluïen maniguets de pell de gat, gos, castor i fins i tot lleopard; i amb major freqüència els de pell d'ermini entre 1810 i 1814.[2] Tota aquella ostentació arribaria gairebé a desaparèixer trás la Revolució francesa la ideologia igualitària de la qual estava òbviament renyida amb un objecte de desmesurat luxe.[4][6] No obstant això, poc després, al segle XIX europeu, el maniguet va aconseguir el seu major apogeu com a símbol de posició social i complement clàssic del vestuari exterior femení,[9]

L'arribada del segle XX i l'evolució tèxtil a favor el guant i la seva àmplia gamma de models i materials, van fer que l'ús del maniguet es convertís en alguna cosa excepcional, encara que va mantenir la seva vigència en les passarel·les internacionals. Així ocorria per exemple en la presentació de la temporada per a la tardor-hivern de 2013/2014, amb innovadors dissenys parisencs de Phoebe Philo per a una sola mà, "com una espècie de 'mitón supersized' recollit en el braç".[2] En aquesta mateixa passarel·la, Haider Ackermann va presentar models "mitón XL", i Givenchy maniguets-canellera que cobrien des del tors de la mà fins a la part superior del braç. Els models més clàssics van ser a càrrec de signatures com BCBG Max Azria i Balenciaga. En aquesta mateixa temporada, la dissenyadora nord-americana Tory Burch va presentar en Nova Yorkle maniguets subjectes al coll amb una corretja de cuir.[2]

També en l'ocàs del segle XX, els primitius 'maniguets-bossa' van ser ressuscitats per Alicia Silverstone i Stacey Dash en la sèrie televisiva dels 90 Despistats (en la qual els seus personatges Cher i Dionne creen una línia de maniguets amb butxaques per portar el precedent del mòbil i el maquillatge, trás veure'ls en una fotografia de la Revolució russa. Aquesta mateixa idea del maniguet bossa, luxós, snob i alhora pràctic va ser recollida ja al començament del segle XXI per marques com Chanel, Louis Vuitton, Alexandre Herchcovitch i l'esmentat BCBG Max Azria.[2]

Altres idiomes
čeština: Rukávník
dansk: Muffe
Esperanto: Mufo
español: Manguito (ropa)
עברית: ידונית
日本語: マフ
Nederlands: Mof (kleding)
polski: Mufka
srpskohrvatski / српскохрватски: Muf
српски / srpski: Муф
svenska: Muff
中文: 手笼