Magnetar

Concepció artística d'un magnetar

Un magnetar o magnetoestrella és una estrella de neutrons alimentada amb un camp magnètic extremadament fort. Es tracta d'una varietat de púlsar la característica principal de la qual és l'expulsió, en un breu període (equivalent a la durada d'un llampec), d'enormes quantitats d'alta energia en forma de raigs X i raigs gamma.

Els raigs gamma estan formats per fotons pertanyents a l'extrem més energètic de l'espectre electromagnètic, seguits dels raigs X i, a continuació, dels raigs ultraviolats. Si els raigs X expulsats pel magnetar són d'alta intensitat rep llavors el nom de púlsar anòmal de raigs X, (en anglès anomalous X-ray/ pulsars, o el seu acrònim AXP). Si els raigs expulsats pertanyen a l'espectre gamma de més alta intensitat, reben el nom de repetidors de gamma suau, SGR de l'anglès soft gamma repeater.

Els raigs gamma ordinaris coneguts com a GRB, esclats de raigs gamma, de l'anglès gamma-ray bursts, ja eren coneguts a les acaballes dels anys 1960. El descobriment d'aquests raigs tremendament energètics provinents de l'espai es va efectuar en plena guerra freda, quan les dues superpotències, Estats Units i l'URSS, s'espiaven mútuament tractant de controlar el seu arsenal nuclear. Amb la finalitat de verificar el tractat de no proliferació d'armes nuclears, Estats Units va llançar una flota de satèl·lits coneguts com a Projecte Vela. Amb aquests satèl·lits, dotats especialment per a la captació de raigs X i raigs gamma, es van descobrir el 1967 aleatòries explosions d'aquests últims que, a manera de flaixos, semblaven venir des de diferents direccions de l'univers. La troballa es va mantenir en secret fins que, el 1973, es va donar a conèixer a l'opinió pública per Ray Klebesabel i el seu equip de Los Alamos National Laboratory.

La teoria sobre aquests objectes va ser formulada el 1992 per Robert C. Duncan de la Universitat de Texas d'Austin i Christopher Thompson de l'Institut Canadenc de Física Teòrica. Posteriorment, aquesta teoria ha estat àmpliament acceptada per la resta de la comunitat científica com una explicació física que satisfà fins al moment les observacions realitzades sobre aquests estranys i misteriosos objectes.

Actualment, es considera que de cada deu explosions de supernoves, solament una dóna origen al naixement d'un magnetar. Si la supernova té entre 6 i 12 masses solars, es converteix en una estrella de neutrons de no més de 10 a 20 km de diàmetre. Segons la hipòtesi dels científics esmentats anteriorment, els requisits previs per a convertir-se en magnetar són una rotació ràpida i un camp magnètic intens abans de l'explosió. Aquest camp magnètic seria creat per un generador elèctric (efecte dinamo), que utilitza la convecció de matèria nuclear que dura els deu primers segons al voltant de la vida d'una estrella de neutrons. Si aquesta última gira prou ràpid, els corrents de convecció es tornen globals i transfereixen la seva energia al camp magnètic. Quan la rotació és massa lenta, els corrents de convecció només es formen en regions locals. Un púlsar seria, doncs, una estrella de neutrons que, en el seu naixement, no hauria girat prou ràpid durant un curt lapse de temps per a generar aquest efecte dinamo. El magnetar conté un camp prou poderós com per a aspirar la matèria dels voltants de l'estrella cap al seu interior i comprimir-la; això comporta que es dissipi una quantitat significativa d'energia magnètica durant un període aproximat d'uns deu mil anys.

Amb el temps, el poder magnètic decau després d'expulsar ingents quantitats d'energia en forma de raigs X i gamma. Les tensions que causen el col·lapse es produïxen de vegades en les capes externes dels magnetars, constituïts per plasma d'elements pesats (principalment de ferro). Aquestes vibracions intermitents molt energètiques produeixen vents de raigs X i gamma d'aquí el nom de repetidores de raigs gamma suaus.

El 27 de desembre de 2005, es va registrar un esclat de raigs gamma provinent del magnetar denominat SGR 1820-20 situat en la Via Làctia. L'origen estava situat a uns 50.000 anys llum. En l'opinió d'eminents astrònoms, si s'hagués produït a tan sols deu anys llum de la Terra, distància que ens separa d'alguna de les estrelles més properes, hagués perillat seriosament la vida en el nostre planeta en destruir la capa d'ozó, alterant el clima global i destruint l'atmosfera. Aquesta explosió va resultar ser unes 100 vegades més potent que qualsevol altre esclat registrat fins ara. L'energia produïda en dues centèsimes de segon va ser superior a la produïda pel sol en 250.000 anys.

A continuació es pot veure una petita comparança entre diferents intensitats de camps magnètics:

  • Brúixola moguda pel camp magnètic de la Terra: 0,6 gauss
  • Petit imant, com els dels frigorífics: 100 gauss
  • Camp generat a la Terra pels electroimants més potents: 4,5 . 10^5 gauss
  • Camp màxim atribuït a una de les denominades estrelles blanques: 10 . 10^8 gauss
  • Magnetars (SGRs i AXPs): 10^14 10^15 gauss
Altres idiomes
العربية: نجم مغناطيسي
azərbaycanca: Maqnit ulduzlar
беларуская: Магнітар
български: Магнетар
bosanski: Magnetar
čeština: Magnetar
dansk: Magnetar
Deutsch: Magnetar
Ελληνικά: Μάγναστρο
English: Magnetar
Esperanto: Magneta stelo
español: Magnetar
فارسی: مگنتار
suomi: Magnetar
français: Magnétar
עברית: מגנטר
magyar: Magnetár
հայերեն: Մագնետար
Bahasa Indonesia: Magnetar
italiano: Magnetar
日本語: マグネター
ქართული: მაგნეტარი
қазақша: Магнетар
한국어: 마그네타
lietuvių: Magnetaras
latviešu: Magnetārs
македонски: Магнетар
മലയാളം: മാഗ്നറ്റാർ
Nederlands: Magnetar
norsk nynorsk: Magnetar
norsk: Magnetar
polski: Magnetar
português: Magnetar
română: Magnetar
русский: Магнетар
Simple English: Magnetar
slovenčina: Magnetar
slovenščina: Magnetar
српски / srpski: Магнетар
svenska: Magnetar
Türkçe: Magnetar
татарча/tatarça: Магнетар
українська: Магнітар
Tiếng Việt: Sao từ
中文: 磁星