José Leite de Vasconcelos

Infotaula de personaJosé Leite de Vasconcelos Cardoso Pereira de Melo
Leite de Vasconcelos jovem.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 7 de juliol de  1858
Ucanha, Tarouca Flag Portugal (1830).svg
Mort 17 de maig de  1941(1941-05-17) (als 82 anys)
Lisboa Portugal
Nacionalitat Portugal Portugal
Activitat professional
Ocupació Lingüista, filòleg
Llengua Portuguès
Modifica dades a Wikidata

José Leite de Vasconcelos Cardoso Pereira de Melo ( Ucanha, 7 de juliol de 1858Lisboa, 17 de maig de 1941) va ser un lingüista, filòleg i etnògraf portuguès.

Biografia

Des de petit Leite de Vasconcelos ("Vasconcellos" segons l'ortografia de l'època) observava l'ambient en el qual vivia i anotava en petits quaderns tot el que li cridava l'atenció. Als divuit anys va ser a Porto per continuar els seus estudis, llicenciant-se primer en Ciències Naturals, en 1881, i, en 1886, en Medicina, a l'Escola Mèdic-Quirúrgica, encara que únicament va exercir aquesta professió durant menys de dos anys ( 1885- 1887), com a delegat mèdic en Cadaval, al N. de Lisboa.

La seva tesi de llicenciatura, Evolução da linguagem (1886), ja va demostrar el seu gran interès per les Lletres, que per fi ocuparien tota la seva llarga vida. Les ciències exactes li van deixar un estil investigador rigorós i exhaustiu, que va aplicar tant en Filologia, com en arqueologia o en etnografia, disciplines en les quals més tard es tornaria una referència.

Va fundar la Revista Lusitana 1887- 1943, O Arqueólogo Português 1895- 1931 (amb una 2a sèrie des de 1955), i l'en aquells dies anomenat Museo Etnográfico Português, instal·lat en 1893 al monestir dels Jerónimos de Belém, actualment Museu Nacional d'Arqueologia, que porta el seu nom. Aquests anys finals del segle XIX van ser potser els seus més productius, donant a la impremta en 1897 el primer dels volums de la seva obra més influent i coneguda a l'estranger, As Religiões da Lusitânia ( 1897- 1913).

Es doctorà a la Universitat de París, amb la tesi Esquisse d'une dialectologie portugaise ( 1901), el primer compendi important de la diatopia del portuguès (després continuat i millorat per Manuel de Paiva Boléo i Luís F. Lindley Cintra). Va ser també pioner en l'estudi de l' onomàstica portuguesa amb l'obra Antroponímia Portuguesa.

Després d'ensenyar Numismàtica i Filologia Portuguesa a la Biblioteca Nacional de Portugal, on era conservador des de 1887, en crear-se en 1911 la Facultat de Lletres de la Universitat de Lisboa, va ser nomenat en ella catedràtic de Llengua i Literatura Llatines, i de Literatura Francesa medieval. En paraules d' [1].

Va morir als 82 anys, i va deixar en el seu testament part de la seva herència científica i literària al Museo Etnológico Português -que havia fundat i dirigit fins a la seva jubilació en 1929, germen del posterior Museu Nacional de Arqueologia, al que més tard es va donar el seu nom-, incloent-hi una biblioteca amb prop de vuit mil títols, a més de manuscrits, correspondència, gravats i fotografies, que es van sumar a les col·leccions personals, etnogràfiques i arqueològiques, amb les quals mig segle enrere havia arrencat la institució.