Guerra Civil espanyola

Battle icon gladii.svgGuerra Civil espanyola
La ciutat de Guernica devastada per l'aviació feixista el 1937
La ciutat de Guernica devastada per l'aviació feixista el 1937
Dates 17 de juliol de 19361 d'abril de 1939
Escenari Espanya, Protectorat espanyol al Marroc, Guinea espanyola, Sàhara espanyol
Resultat Victòria franquista
Bàndols
Bandera de la Segona República Espanyola Bàndol republicà
Bandera franquista Bàndol revoltat
Comandants
Bandera de la II República Espanyola Manuel Azaña
Bandera de la II República Espanyola José Giral
Bandera de la II República Espanyola Francisco Largo Caballero
Bandera de la II República Espanyola Juan Negrín
Generalitat de Catalunya Lluís Companys
País Basc José Antonio Aguirre
Bandera de la II República Espanyola Belarmino Tomás
Bandera de la II República Espanyola Vicente Rojo Lluch
Bandera de la II República Espanyola José Miaja Menant
CNT-FAI Buenaventura Durruti
Bàndol revoltat Emilio Mola
Bàndol revoltat José Sanjurjo
Espanya Francisco Franco
Espanya Gonzalo Queipo de Llano
Espanya Fidel Dávila
Espanya Juan Yagüe Blanco
Espanya Manuel Fal Conde
Falange Espanyola Manuel Hedilla
Forces
~16.400 Guàrdies Civils
~7.900 Carrabiners
~12.000 Guàrdies d'Assalt
~13.000 homes de l'Armada
1 cuirassat
3 creuers
14 destructors
12 submarins
~65.000 soldats de terra
~15.800 Guàrdies Civils
~6.500 Carrabiners
~5.000 Guàrdies d'Assalt
~7.000 homes de l'Armada
1 cuirassat
4 creuers
1 (+4*) destructors
2* submarins
* Venuts per Itàlia el 1937
Baixes
Hom estima una xifra aproximada de 500.000 morts entre els dos bàndols. [n. 1] Hom estima una xifra aproximada de 500.000 morts entre els dos bàndols [n. 1]

La Guerra Civil espanyola [n. 2] ( 17 de juliol de 1936 - 1 d'abril de 1939) va ser un conflicte bèl·lic que va enfrontar el govern de la Segona República Espanyola, que tenia el suport de les organitzacions d'esquerres, contra una part de l'exèrcit i de les organitzacions de dretes. Va ser un fet històric decisiu de l'Espanya del segle XX, ja que el cop d'estat i la posterior guerra civil van representar la culminació de totes les contradiccions socials, polítiques i ideològiques que s'havien generat a la societat en el curs dels decennis anteriors.

La guerra es va iniciar amb un alçament militar el 17 de juliol de 1936 a la guarnició de Melilla, que l'endemà es va estendre pertot arreu de l'Estat. El president Santiago Casares va ser substituït per José Giral, qui va ordenar el repartiment d'armament entre la població civil, facilitant la derrota dels insurrectes als principals nuclis industrials, Madrid i les capitals mediterrànies, però el fracàs de la revolta va donar pas a una guerra llarga i sagnant.

Les tropes de l'exèrcit africà del general Francisco Franco van creuar l' estret de Gibraltar i es van unir a les del general Queipo de Llano a Sevilla, i a la vegada, el seu ràpid avanç els va permetre contactar amb l'exèrcit del Nord, comandat pel general Mola. Durant el 1937 la guerra es va lliurar en tres fronts: l'intent franquista de conquerir Madrid [n. 3] i el nord industrial, [n. 4] mentre els republicans intentaven infructuosament dominar les principals ciutats de l'Aragó. [n. 5]

El general Franco va llançar una ofensiva en el front d'Aragó el maig de 1938 per arribar a la Mediterrània i dividir el territori dominat pels republicans, objectiu assolit amb l'ocupació de Vinaròs el mes d'abril. La reacció republicana va ser una ofensiva sobre la línia de l'Ebre, que significà la campanya més llarga i sagnant de la guerra civil. [1] La batalla de l'Ebre va acabar amb la derrota de l' exèrcit republicà i va deixar el camí lliure per a l' ocupació franquista de Catalunya; fet que va precipitar la fi de la guerra. Franco la va donar per acabada l' 1 d'abril de 1939, tres dies després que el coronel Segismundo Casado lliurés Madrid.

La rereguarda republicana havia viscut situacions difícils que van afeblir la seva capacitat a causa de les divisions entre els diferents partits polítics i forces sindicals que en molts llocs van fer simultani l'esforç de guerra amb l'intent d'organitzar una revolució social. La rereguarda de la zona nacional, en canvi, va tenir una direcció política i militar molt més centralitzada, que el suport de l' Alemanya nazi i la Itàlia feixista, va fer més efectiva, i una repressió que va continuar durant la dictadura franquista contra els moviments d'esquerra i la cultura i la llengua catalana, basca i gallega.

Antecedents de la guerra civil

L'Espanya del segle XX va heretar greus desequilibris socials, regionals i ideològics, a més d'una configuració històrica pròpia que la diferenciava de l'evolució de la resta dels Estats europeus en diversos aspectes, com el triomf dels valors democràtics, la separació entre l'Església i l'Estat i la participació dels militars en els afers polítics. L'enfrontament entre liberals i absolutistes o carlins són un reflex de la crispació social, política i militar que es va viure a l'Espanya vuitcentista, enfrontada entre 1833 i 1876 en una sèrie de guerres civils conegudes com les guerres carlines, de les que la segona guerra carlina ( 1846- 1849) va ser un fet específicament català.

Alfons XIII

Article principal: Alfons XIII

La Restauració borbònica, de 1874 al 1923 va permetre que les classes dominants establissin un consens per mantenir els seus privilegis. En canvi, obrers i petita burgesia, les noves classes emergents, i les noves ideologies que representaven van quedar marginades. La Setmana Tràgica de Barcelona de 1909, és un bon exemple de l'esquerda social que s'anava obrint. La dictadura de Primo de Rivera, de 1923 a 1930, sustentada per les classes dominants espanyoles i per la burgesia catalana amb el vistiplau d' Alfons XIII, va agreujar la situació social: a Barcelona, el pistolerisme; als nuclis industrials, amb l'efervescència obrera, vagues i mobilitzacions. La monarquia i la mateixa dictadura penjaven d'un fil, i finalment el 1930 el dictador, sense suports militars, s'hagué d'exiliar a París. L'any següent, el 1931, ho hagué de fer el mateix monarca quan el 14 d'abril es va proclamar la Segona República espanyola.


La tradició dels pronunciamientos en l'exèrcit espanyol
Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera, març 1930.

L'hàbit, l'expectació i l'anhel espontani impulsa als militars espanyols de l' edat contemporània a intervenir políticament: 52 intents de cop d'estat militar o pronunciamientos evidencien la permanent intervenció dels militars en els afers polítics. En el segle XIX es tracta de saber si la revolució política burgesa es produirà o no, mentre en el segle XX es tracta d'impedir la revolució social. [2] Entre les intervencions militars destaquen la regència del general Espartero, el govern moderat del general Narváez, el sexenni revolucionari de 1868-1874, protagonitzat pel general Prim, i ja a principis del segle XX la dictadura del general Primo de Rivera amb el consentiment del rei Alfons XIII. La restauració borbònica va facilitar el compromís entre els grups dirigents i no hi ha cap pronunciamiento entre 1886 i 1923, tot i que els militars estaran temptats a realitzar una intervenció ràpida de l'aparell repressiu si allò polític no respon a allò desitjat, com a Astúries en 1934.

L'Espanya d' Alfons XIII i republicana era hereva de problemes del passat: el latifundisme irresolt a Andalusia, Castella la Manxa i Extremadura; grans ciutats amb problemes urbans del segle XIX; [n. 6] desequilibris industrials a Astúries, al conjunt siderúrgic de Bilbao i a tot Catalunya amb un proletariat organitzat entorn de la UGT al nord i la CNT a Catalunya, mentre la resta són àrees agràries; els nacionalismes anomenats perifèrics; [n. 7] una Revolució Industrial pendent a Castella i finalment, els desequilibris religiosos car, durant la II República, l' Església ha fet ostentació de la seva solidaritat amb les classes dominants conservadores. [3]

Manifestacions d'alegria popular a Barcelona per la proclamació la Segona República Espanyola.

Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 celebrades a Espanya estaven plantejades, de facto, com un plebiscit de la monarquia d'Alfons XIII. El resultat, quantitativament favorable a l'opció monàrquica però amb una victòria dels republicans a les grans ciutats, va ser interpretat com una pèrdua de confiança en la monarquia. A Catalunya l'escombrada d'una ERC acabada de néixer va fins i tot sorprendre els seus promotors.

El 14 d'abril de 1931, acompanyada d'un esclat d'alegria popular, es va proclamar la Segona República espanyola i el rei s'exilià a França primerament i després a Roma, on rebé el suport de la família reial italiana i se separà de la seva muller, que s'instal·là a la localitat suïssa de Lausana.

Vegeu també: guerres carlines, restauració borbònica, Alfons XIII, dictadura de Primo de Rivera, i pistolerisme

La República

Article principal: Segona República Espanyola

La Segona República Espanyola va néixer amb molts reptes: construir un sistema representatiu semblant a les democràcies parlamentàries occidentals, donar satisfacció a les reivindicacions nacionalistes de Catalunya i el País Basc, resoldre el problema agrari, [4] acabar amb l' analfabetisme, desvincular l' Església de l'Estat i satisfer les primeres reivindicacions feministes, entre d'altres.

La primera legislatura republicana, presidida per Manuel Azaña, no va satisfer ningú: les reformes realitzades o previstes van exasperar a l'Església catòlica, als terratinents [5] i bona part dels militars; mentre que, a l'altre extrem, eren considerades insuficients pels anarquistes. Les mostres de rebuig a la República són constants: l'estiu de 1932 el general José Sanjurjo va protagonitzar un cop d'estat militar conegut com la Sanjurjada, l'any 1933 es van viure insurreccions obreres i grans vagues camperoles, i finalment els fets de Casas Viejas van provocar la dimissió de Manuel Azaña i la convocatòria d'eleccions el novembre de 1933, que foren guanyades pel centredreta del Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux.

Durant la segona legislatura, el nou president Lerroux, amb el suport parlamentari de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José María Gil-Robles y Quiñones va intentar anul·lar la legislació social aprovada, especialment la reforma agrària; es va enfrontar amb el govern de la Generalitat de Catalunya a causa de la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català; va amnistiar els colpistes implicats en la Sanjurjada i va establir una assignació econòmica per al culte religiós i el clergat. Aquesta política conservadora va fer esclatar vagues generals a València i Saragossa, conflictes als carrers de Madrid i de Barcelona, i sobretot la revolució d'Astúries de 1934 i els fets del sis d'octubre, on el president Lluís Companys i Jover va declarar l'Estat Català en la República Federal Espanyola, com a resposta del govern de la Generalitat de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà. [6] La tensió social i política va obligar a Lerroux a convocar eleccions el febrer de 1936.


La temptació revolucionària
Imatge de la capçalera del diari anarquista Solidaridad Obrera, del 4 de novembre de 1910, on es pot veure uns obrers que fan palanca per tombar el capitalisme.

Si existeix un imaginari d'una intervenció militar ràpida i efectiva, també existeix un imaginari de la revolució que va arrencar amb la crema de convents, els primers ja l'any 1835. Joan García Oliver, militant de la branca revolucionària de la CNT ( Los Solidarios), futur ministre de justícia dels governs de la Guerra Civil espanyola, farà servir el concepte de gimnàstica revolucionària (accions col·lectives d'entrenament fins al cop revolucionari decisiu). Idees possibles (com ho demostra el triomf a Barcelona el dies decisius de juliol del 36), però perilloses: la idea d'una combativitat espontània capaç de vèncer un exèrcit professional ajudat per forces internacionals, i a la vegada realitzar una revolució social contra resistències previsibles, era com a mínim agosarada. [2]

El Partit Socialista ( PSOE), la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, el Partit Comunista d'Espanya ( PCE) i els nacionalistes gallecs ( ORGA) i catalans ( ERC) es van presentar a les eleccions coalitzats com a Front Popular. Els nacionalistes del País Basc oficialment no formaven part del Front Popular, però hi simpatitzaven. En un fet inèdit a Europa, el sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball ( CNT) va trencar el seu apoliticisme per demanar el vot pel Front Popular, que finalment guanyà a unes dretes desunides. A Catalunya les dretes organitzades en el Front Català d'Ordre obtingueren un resultat decebedor [n. 8] [7] davant del Front d'Esquerres.

El PSOE es va negar a participar en el nou govern, i mentre el seu líder Francisco Largo Caballero, aclamat com el Lenin espanyol, excitava les multituds a la transformació revolucionària de la societat, els socialistes moderats, com Indalecio Prieto ho condemnaven. Sense els socialistes, el president del govern va ser Manuel Azaña, un liberal partidari de la reforma gradual i del procés democràtic, odiat intensament per part de la dreta espanyola, que recordava el seu pas pel govern d'Azaña, qui havia retallat el pressupost de l'exèrcit i havia tancat l'acadèmia militar de Saragossa quan era ministre de guerra (1931) guanyant-se el desafecte dels generals espanyols. A la dreta, el monàrquic José Calvo Sotelo va reemplaçar a José María Gil-Robles com a portaveu de la CEDA al parlament.

El 12 de juliol de 1936, José Castillo, membre del Partit Socialista i oficial de la Guàrdia d'Assalt va ser assassinat a prop de Madrid. En revenja, l'endemà, el líder de l'oposició conservadora, José Calvo Sotelo, va ser assassinat per una unitat de la Guàrdia d'Assalt. Aquests assassinats foren els catalitzadors del Cop d'estat del 18 de juliol i de l'enfrontament posterior.

Altres idiomes
беларуская (тарашкевіца)‎: Грамадзянская вайна ў Гішпаніі
brezhoneg: Brezel Spagn
français: Guerre d'Espagne
Fiji Hindi: Spanish Civil War
Bahasa Indonesia: Perang Saudara Spanyol
한국어: 스페인 내전
Lëtzebuergesch: Spuenesche Biergerkrich
Plattdüütsch: Spaansche Börgerkrieg
नेपाल भाषा: स्पेनी गृहयुद्ध
srpskohrvatski / српскохрватски: Španski građanski rat
Simple English: Spanish Civil War
Bân-lâm-gú: Se-pan-gâ Lōe-chiàn