Francisco Franco Bahamonde

«Franco» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Franco (desambiguació)».
Infotaula de personaFrancisco Franco Bahamonde
Francisco Franco and Carmen Polo.jpg
Nom original(es) Francisco Franco
Escudo de España (mazonado).svg  Cap d'estat Espanya

1 abril 1939 – 20 novembre 1975
← Manuel Azaña DíazJoan Carles I d'Espanya →
 President del Govern d'Espanya 

5 febrer 1939 – 9 juny 1973
← Juan Negrín LópezLuis Carrero Blanco →
 Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra 

1935 – 23 febrer 1936
← Carlos Masquelet LacaciJosé Sánchez-Ocaña Beltrán →
 Dictador 

Biografia
Naixement(es) Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo Franco y Bahamonde Salgado Pardo
4 desembre 1892
Ferrol
Mort20 novembre 1975 (82 anys)
Madrid
Causa de mortInsuficiència cardíaca
Lloc d'enterramentValle de los Caídos
ResidènciaPalau Reial d'El Pardo
ReligióCatolicisme
Educat aAcadèmia d'Infanteria de Toledo
Alçària1,63 m
Activitat
OcupacióOficial i polític
Rang militarGeneralíssim
General
ConflicteGuerra del Rif, Vaga revolucionària d'octubre de 1934, Guerra Civil Espanyola i Guerra d'Ifni
Altre
Membre del partit políticFalange Espanyola de les JONS
CònjugeCarmen Polo (1923–)
Fill/a
ParesNicolás Franco Salgado-AraújoMaría del Pilar Bahamonde y Pardo de Andrade
Germà o germana
Premi rebut
Signatura

IMDB: nm0290542
Modifica dades a Wikidata

Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com a Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975)[1] fou un militar i dictador[2] espanyol, cap d'estat autoproclamat des del 1939 fins al 1975. Amb el suport d'altres caps militars el 1936 s'alçà en armes contra el govern legalment constituït de la Segona República Espanyola, i rebé el suport del feixisme europeu: del nazisme, amb la legió Còndor i amb material bèl·lic modern, i del feixisme italià. Aquests favors serien retornats amb el seu suport a les potències de l'Eix amb la Divisió Blava, que s'enquadraria dins la Wehrmacht. Fou un dels oficials que iniciaren el fallit del cop d'estat del 18 de juliol, el qual comportaria una Guerra Civil espanyola que es perllongà per tres anys, amb més de mig milió de morts entre els dos bàndols. L'octubre del 1936 s'autonomenà «Cap Suprem» del bàndol sublevat a Burgos, i de facto regent del restaurat nominalment Regne d'Espanya des del 1947 fins a la seva mort el 1975. Franco va fer servir el títol de Caudillo d'Espanya por la Gracia de Dios,[3] per mirar d'obtenir una legitimitat divina.

La seva carrera s'inicià amb la guerra del Rif que li va permetre ser un dels generals més joves d'Europa, a causa de la més que dubtosa política de premis i promocions dins de l'exèrcit del seu temps.

Durant la Segona República Espanyola, després de dirigir l'Acadèmia Militar de Saragossa, li fou encomanada a la tardor de 1934 la Direcció de les operacions militars per reprimir i sufocar la Revolució d'Astúries de 1934, moviment obrer armat que havia declarat la revolució social. La repressió que hi va exercir fou exemplar, a causa de la seva gran duresa. Després del triomf del Front Popular, descobert l'intent de cop d'Estat de diversos generals, i només amb sospites sobre els seus integrants, el Govern va allunyar dels centres de poder els generals més proclius a la sedició, destinant Franco a les Illes Canàries.

El juliol del 1936, després de moltes indecisions, s'uneix al cop d'estat liderat pel general Sanjurjo i el General Mola contra el govern de la legítima Segona República Espanyola, posant-se al capdavant de l'Exèrcit d'Àfrica. El cop va fracassar, i va donar lloc a la guerra civil. Després de la mort de Sanjurjo en accident aeri pocs dies després del cop, Franco veu el camí lliure per a convertir-se en el líder dels sublevats. Fou designat pels sublevats com el seu Cap de Govern el 28 de setembre del 1936, i s'autoproclamà Cap d'Estat. A partir d'aquell moment inicià una duríssima i sagnant repressió que duraria fins als seus últims dies.

Durant el govern dels seus gairebé quaranta anys, el govern de Franco, va passar per diverses fases diferents, encara que les característiques ideològiques més comunes en tot el temps, inclou el feixisme, un fort sentiment de nacionalisme espanyol i de repressió de les nacions com la catalana o la basca. El nacionalcatolicisme i el nacionalsindicalisme, l'anticomunisme així els valors tradicionals en foren els principals eixos.

Durant la Segona Guerra Mundial, intentà participar-hi, però les seves demandes territorials varen ser desestimades per Hitler, ja que hauria comportat l'enemistat amb la França de Vichy. Després el franquisme va intentar mostrar que gràcies a Franco, Espanya no va entrar a la Gran Guerra.

Després del final de la Segona Guerra Mundial,i contràriament a allò que esperaven els demòcrates, Franco va mantenir el seu control a Espanya, i no hi va haver un alliberament aliat; aquest control s'aplicà amb una sèrie de severes mesures: l'aplicació de treballs forçats a les presons, i l'ús de la mort indiscriminada i generalitzada. Només al Camp de la Bota[4] poden haver-hi estat afusellades 1.700 persones, penes de presó,[5] la supressió sistemàtica de punts de vista dissidents a través de la censura, la coacció, la institucionalització de la tortura, l'empresonament ideològic d'enemics en els camps de concentració en tot l'Estat (com Los Merinales a Sevilla, San Marcos, a Lleó, Castuera a Extremadura, i Miranda de Ebro), i multes com a elements dissuasius per als seus enemics ideològics.

Després de la caiguda d'Alemanya i Itàlia, el règim franquista va patir la reprovació de les Nacions Unides per la seva demostrada col·laboració amb les potències de l'Eix, que va impedir l'entrada d'Espanya en l'organisme acabat de creat i recomanà la retirada d'ambaixadors. Franco va desestimar les crítiques internacionals considerant que eren obra de la conspiració maçònica. Espanya va patir un aïllament internacional trencat principalment per l'Argentina de Juan Domingo Perón i el Portugal del règim de António de Oliveira Salazar.

Tingué una forta voluntat de continuïtat després del franquisme, que quedà reflectit en l'expressió todo atado y bien atado. Així, el successor que ell imposà, Joan Carles I, jurà el principis del Movimiento Nacional i fou coronat rei d'Espanya el novembre de 1975.[6]

El culte a la personalitat en fou un altre element fonamental, amb imatges del dictador obligatòries, creació del Mausoleu del Valle de los Caídos, on l'apologia del franquisme i del feixisme hi és un fet normal avui dia.

Franco va voler morir matant, així pocs mesos abans de morir va sentenciar les darreres penes de mort de cinc militants del FRAP i d'ETA. Va ser cap d'estat des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la seva mort el 20 de novembre del 1975.

Altres idiomes
Afrikaans: Francisco Franco
Alemannisch: Francisco Franco
aragonés: Francisco Franco
asturianu: Francisco Franco
azərbaycanca: Fransisko Franko
Bikol Central: Francisco Franco
беларуская: Франсіска Франка
беларуская (тарашкевіца)‎: Франсіска Франка
brezhoneg: Francisco Franco
čeština: Francisco Franco
Esperanto: Francisco Franco
estremeñu: Francisco Franco
føroyskt: Francisco Franco
français: Francisco Franco
Gàidhlig: Francisco Franco
interlingua: Francisco Franco
Bahasa Indonesia: Francisco Franco
íslenska: Francisco Franco
Basa Jawa: Francisco Franco
Lëtzebuergesch: Francisco Franco
lietuvių: Francisco Franco
latviešu: Fransisko Franko
македонски: Франциско Франко
Bahasa Melayu: Francisco Franco
မြန်မာဘာသာ: ဖရန်ကို
Nederlands: Francisco Franco
norsk nynorsk: Francisco Franco
português: Francisco Franco
Runa Simi: Francisco Franco
sicilianu: Francisco Franco
davvisámegiella: Francisco Franco
srpskohrvatski / српскохрватски: Francisco Franco
Simple English: Francisco Franco
slovenčina: Francisco Franco
slovenščina: Francisco Franco
српски / srpski: Франсиско Франко
українська: Франсіско Франко
Tiếng Việt: Francisco Franco
Bân-lâm-gú: Francisco Franco
粵語: 佛朗哥