Esclat de raigs gamma

Il·lustració artística que mostra la vida d'una estrella massiva en procés de fusió nuclear convertint els elements més lleugers en altres més pesants. Quan la fusió ja no genera la pressió suficient per contrarestar la gravetat, l'estrella es col·lapsa ràpidament per formar un forat negre. Teòricament, l'energia pot ser alliberada durant el col·lapse al llarg de l'eix de rotació per formar un esclat de raigs gamma.

En astrofísica es coneix com esclat de raigs gamma, explosió de raigs gamma o simplement GRB (de l'anglès gamma-ray burst) una font intensa i breu de raigs gamma associada amb explosions extremadament energètiques en galàxies distants. Es tracta del fenomen físic més lluminós i intens de l'univers, que produeix una gran quantitat d'energia en feixos breus de raigs gamma que poden durar des d'uns segons fins a unes poques hores. Els més llargs són seguits per una radiació romanent, més feble, en raigs X, coneguda en termes tècnics com a luminescència residual. Els esclats de raigs gamma ocorren en posicions aleatòries en el cel sense que se'n pugui predir l'aparició. Les diferents teories sobre l'origen requereixen fenòmens molt violents, com explosions de supernoves. A causa del fet que la radiació gamma no travessa l'atmosfera terrestre, aquests fenòmens només poden detectar-se des de l'espai, si bé la luminescència residual pot ser observada amb telescopis terrestres.

Es creu que molts dels GRB són feixos molt col·limats amb radiació intensa produïda a causa d'una supernova, quan una estrella de ràpida rotació i gran massa es col·lapsa per formar un forat negre. Una subclasse de GRB (denominats «esclats curts») semblen ser originats per un procés diferent, possiblement la fusió d'estrelles binàries de neutrons; mentre que els «esclats llargs» semblen derivar-se a causa de la mort d'estrelles massives; és a dir, per una supernova, o fins i tot, per una hipernova. Els dos tipus d'esclats es diferencien pel seu temps de durada: els primers solen durar menys de dos segons, mentre que els altres tendeixen a allargar-se durant més temps.

Les fonts dels GRB es troben a milers de milions d'anys llum de distància de la Terra, la qual cosa implica que les explosions són extremadament energètiques (s'ha comprovat que un esclat típic pot generar la mateixa energia que el Sol en un període de deu mil milions d'anys) i extremadament rares (algunes per galàxia cada milió d'anys).[1] Tots els GRB observats s'han originat fora de la Via Làctia, encara que una classe de fenòmens relacionats, les flamarades de raigs gamma suaus, s'associen amb els magnetars dins de la Via Làctia. S'ha establert la hipòtesi que un esclat de raigs gamma en la Via Làctia va poder haver estat la causa d'una extinció massiva a la Terra.[2]

Els esclats de raigs gamma còsmics van ser descoberts a finals de la dècada de 1960 per la sèrie de satèl·lits estatunidencs Vela, la missió dels quals era la detecció d'explosions i proves nuclears fetes per la Unió Soviètica. Els satèl·lits Vela van detectar unes explosions ocasionals de raigs gamma d'origen desconegut. Encara que les dades recollides pels Vela eren de molt baixa resolució angular, el 1973 investigadors en el Laboratori Nacional de Los Álamos a Nou Mèxic van ser capaços de determinar que aquests esclats procedien de l'espai i no de proves realitzades a la Terra.

El 21 de novembre de 2013, la NASA va publicar les dades detallades sobre un dels esclats de raigs gamma més forts, designat GRB 130427A, que es va observar el 27 d'abril de 2013.[3][4]

Altres idiomes