Escàndol Watergate

L'escàndol Watergate (o simplement "Watergate") va ser un escàndol polític que provocà una greu crisi constitucional durant els anys setanta del segle XX en els Estats Units d'Amèrica. L'escàndol va prendre el nom del complex comercial i residencial anomenat Watergate [1] a Washington DC, seu del comitè electoral demòcrata.

Tot va començar el 17 de juny de 1972 amb la detenció de cinc homes, a sou del comitè de reelecció del president republicà Richard Nixon, quan intentaven entrar il·legalment i col·locar aparells d'escolta a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata (DNC), al complex Watergate de Washington. L' FBI va connectar els pagaments als lladres amb una caixa B de fons per subornar, usada pel Comitè de reelecció presidencial (CRP) el 1972. Com a prova organitzada contra l'equip presidencial, que incloïa antics membres de l'equip que testificarien contra ell en una investigació conduïda pel Comitè del Senat pel Watergate, fou revelat que el president Nixon tenia un sistema de gravació amb cintes magnetofòniques a les seves oficines i que havia gravat moltes converses. [2] [3] [4] [5] Les gravacions d'aquelles cintes implicaven el president, i revelaven que hauria intentat encobrir el robatori. [3] [6] [7] Després d'una sèrie de batalles judicials, el Tribunal Suprem va dictaminar que el President havia d'entregar les cintes, la qual cosa, finalment, va fer.

En veure a prop l' impeachment a la Cambra de Representants i una forta possibilitat que el Senat l'arribés a inculpar, Nixon va dimitir com a president el 9 d'agost de 1974. [8] [9] El seu successor, Gerald Ford, proclamà una amnistia "per tots els delictes" que Nixon hagués comès contra els Estats Units mentre era president.

Antecedents

Nixon havia estat vicepresident durant el mandat d' Eisenhower i va concórrer a les eleccions de 1960 contra John F. Kennedy, però les va perdre. Lluny de resignar-se, ho va tornar a intentar vuit anys més tard. Finalment, el 1968, Nixon aconseguí guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units, tot i que per un estret marge, al candidat demòcrata Hubert Humphrey. El marge fou tan estret que, segons les enquestes, hagués pogut perdre si les eleccions s'haguessin celebrat uns dies després. Per tal d'evitar haver de passar tantes angúnies, Nixon va fundar el Comitè per a la Reelecció del President (CRP), amb l'objectiu fonamental de recollir donatius per dur a terme una vigorosa campanya de reelecció el 1972. John Mitchell va renunciar al seu càrrec de Fiscal General dels Estats Units per tal de dirigir el CRP. G. Gordon Liddy fou contractat com a assessor de finances i James W. McCord, Jr. com a cap de seguretat.

El 9 de maig de 1969, poc temps després de la primera presa de possessió de Nixon, el diari The New York Times va publicar una informació segons la qual els Estats Units estaven bombardejant, secretament, bases nord-vietnamites a Laos i Cambodja. En saber-ho, Nixon es va enfurismar, però dos anys més tard, el 13 de juny de 1971, el mateix diari va publicar fragments d'un informe confidencial sobre el paper dels Estats Units al Vietnam. Donat que només hi havia quinze exemplars d'aquest informe, era clar que algú de dins estava passant informació a la premsa. Després es va saber que aquesta persona era Daniel Ellsberg, actualment un ex-militar jubilat, que en aquella època treballava per al think tank conegut com a Rand Corporation.

Nixon estava resolt a no permetre més filtracions. Va parlar amb dos dels seus consellers més propers, H.R. Haldeman, cap de personal de la Casa Blanca i John D. Ehrlichman, assessor en Afers Interns. Es va prendre la decisió de formar un grup secret encarregat de "tapar goteres", que es van anomenar a si mateixos "lampistes" (plumbers en anglès). E. Howard Hunt i un fiscal de províncies anomenat G.Gordon Liddy també es van unir al projecte.

L'agost de 1971, Egil Krogh (assistent d'Ehrlicham) i David Young (ajudant especial al Consell de Seguretat Nacional) es van reunir amb G. Gordon Liddy i E. Howard Hunt. Hunt i Liddy van recomanar una operació encoberta per obtenir una "veta mare" d'informació sobre l'estat mental d'Ellsberg per tal de desacreditar-lo. Krogh i Young van enviar un memoràndum a Ehrlichman per demanar-li la seva aprovació per a aquesta operació encoberta que volien emprendre i que consistia a examinar tots els informes relatius a Ellsberg que estiguessin en poder del seu psiquiatre. Ehrlichman ho va aprovar sota la condició que "s'havia de fer amb la seguretat que no se'ls podria rastrejar.". [10]

El 3 de setembre de 1971, el robatori a la consulta del psiquiatre, anomenat "Hunt/Liddy Special Project No.1" a les notes d'Ehrlichman, es va dur a terme per part de Hunt, Liddy i els agents de la CIA Eugenio Martinez, Felipe de Diego i Bernard Barker. Els "lampistes" fallaren en el seu objectiu de trobar els arxius sobre Ellsberg. Hunt i Liddy, a continuació, van planejar forçar la casa de Lewis Fielding (el psiquiatre), però Ehrlichman no va aprovar el segon robatori.

Ni Ellsberg ni l'opinió pública van tenir notícia del robatori fins que no va sortir a la llum durant el judici a Ellsberg i Russo, l'abril de 1973.

Altres idiomes
azərbaycanca: Uotergeyt qalmaqalı
български: Уотъргейт
bosanski: Watergate
čeština: Aféra Watergate
euskara: Watergate
galego: Watergate
hrvatski: Afera Watergate
interlingua: Watergate
Bahasa Indonesia: Skandal Watergate
Basa Jawa: Gendra Watergate
Lëtzebuergesch: Watergate-Affär
Bahasa Melayu: Skandal Watergate
Plattdüütsch: Watergate-Schandaal
Nederlands: Watergateschandaal
norsk nynorsk: Watergate-skandalen
português: Caso Watergate
srpskohrvatski / српскохрватски: Watergate
Simple English: Watergate scandal
slovenčina: Aféra Watergate
slovenščina: Afera Watergate
српски / srpski: Афера Вотергејт
oʻzbekcha/ўзбекча: Uotergeyt ishi
Tiếng Việt: Vụ Watergate
中文: 水门事件
粵語: 水門事件