Elogi de la follia

Infotaula de llibreElogi de la follia
Moriae Encomium, sive Stultitiae Laus
HolbeinErasmusFollymarginalia.jpg
Tipus llibre
Fitxa tècnica
Autor Erasme de Rotterdam
Llengua llatí
Publicació 1511
Edicions Q18908086
Més informació
ISBN 978-1-60450-226-8
Modifica dades a Wikidata

Elogi de la follia (en grec: Morias Enkomion, en llatí: Stultitiae Laus, en neerlandès: Lof der Zotheid) és un escrit del 1509 d' Erasme de Rotterdam de gran influència posterior. Va ser ideat en una estada de l'autor amb el seu amic Thomas More, a qui lloa al text com a defensor crític del catolicisme enfront de Luter. Segueix el gènere de la sàtira de Llucià, a qui Erasme havia traduït.

Contingut

La Follia, presentada com una dea, passa revisió a professions i conductes de l'ésser humà en un discurs narrat en primera persona. Es declara filla del déu Plutó i és acompanyada permanentment per l'Oblit, la Mandra, l'Orgull, l'Adulació, la Ignorància i altres éssers similars. Elogia la infància com a edat despreocupada i plena de plaer, que després s'espatlla i perd la bellesa.

Afirma que la dona té com a funció donar plaer i fer apartar l'home del camí de la intel·ligència, i aporta com a proves la seva obsessió per adornar-se per agradar les seves parelles. Llavors, critica l'amistat i el matrimoni, que s'aguanten només per mentides i per no voler veure la veritat de l'altre.

La Follia es declara responsable de causar la guerra, que regeix el destí dels humans. Els filòsofs es presenten com a antídot, usant la raó, però la història té exemples de la seva ineficàcia quan tenen el poder. Tots els individus es mouen no pas per la raó sinó pel desig de fama, que és inútil però impulsa la ciència. Aquest anhel fa que tots es mostrin amb màscares, com a actors, davant del món.

El món es presenta ple de desgràcies per als seus habitants i totes les professions són ridícules, especialment les lligades al coneixement, com els teòlegs o els metges. Per contra, els ximples i els animals són feliços. La follia és el màxim d'aquesta felicitat, però els éssers humans intenten eradicar-la amb drogues i tècniques.

Més endavant, critica l' Església, sumida en la superstició i que s'aprofita del poble, al qual ven miracles, adora relíquies i fa comerç amb la remissió dels pecats. A continuació, es burla del patriotisme, que cada nació ven exaltant una suposada virtut única. Declara que tot aquest catàleg de casos ridículs són en realitat un culte a la nació mateixa, que per tant no necessita temples com altres divinitats.

A la segona part, amplia les crítiques a cada professió, amb especial èmfasi als religiosos i nobles, que prosperen amb la guerra i la mentida i són ximples en els seus actes quotidians. Acaba l'obra criticant els excessos comesos pels cristians, i instant a beure i viure.

Altres idiomes