Canonització

Per a altres significats, vegeu «Canonització (desambiguació)».

La canonització és la declaració oficial de la santedat d'una persona difunta per part d'una confessió cristiana o església. Mijtançant aquesta declaració, l'església afirma que la persona en qüestió es troba certament al Paradís i en permet el culte com a sant.

És un costum de les esglésies catòlica (incloses les del ritu oriental) i ortodoxa (amb totes les seves variants). L'anglicanisme accepta el culte als sants, però només ha fet una canonització en la seva història, la de Carles I d'Anglaterra. Les altres confessions cristianes, encara que admeten l'existència dels sants i accepta la commemoracio de la seva memòria, no n'admet la veneració ni la seva intermediació entre els homes i Déu.

Procés de canonització

El procés de canonització declara que un difunt ha viscut una vida de santedat, i ha realitzat més d'un miracle després de la seva mort o hi hagi miracles que puguin atribuir-se a la intercessió de la persona objecte del procés. És un procés gradual que pot durar molts anys i que té quatre fases, en cadascuna de les quals la persona és proclamada, successivament: servent de Déu, venerable, beat i, finalment, sant.

Comença quan el bisbe de la regió d'on va néixer, va viure o va morir el candidat fa recollir proves i testimonis que permetin provar que la persona va viure en santedat o va practicar heroicament les virtuts cristianes. Si és així, és declarat Servent de Déu. El bisbe presenta llavors el cas a la Santa Seu, a la Congregació per a les Causes dels Sants, amb la biografia completa, i evidències dels fets, i, si n'hi ha, del miracle atribuït a la persona. Aquest cas és avaluat per un grup d'experts en ciències (catòlics i no catòlics) i teòlegs. Si el cas és aprovat el candidat és declarat venerable i si hi ha un miracle i queda demostrat que ha estat realitzat per la intercessió de la persona, és proclamat beat durant una cerimònia de beatificació. Un segon miracle donaria lloc a un altre examen i a la proclamació de la persona com a sant durant la cerimònia de canonització.

La decisió final sobre l'oportunitat de canonitzar la persona correspon al papa. Llavors es fixa el dia consagrat a la seva memòria al calendari litúrgic i al Martirologi romà, que sol coincidir amb el dies natalis és a dir, el de la seva mort i, per tant, el seu "naixement" a la vida eterna. Només en els casos que aquest dia coincideix amb alguna altra festivitat assenyalada del calendari es canvia per un altre dia, per tal d'evitar la duplicitat de celebracions.

A les esglésies ortodoxes, quan la veneració a un difunt s'estén entre els fidels, es reuneix el sínode amb al primat (patriarca o arquebisbe) i estudia la santedat d'aquella persona. És aquest sínode, local, qui en decideix i proclama la santedat i en determina el dia o dies de festa litúrgica. Llavors s'adopta un himne en honor seu i es comença a elaborar un cànon iconogràfic pel sant.

Altres idiomes
asturianu: Canonización
Boarisch: Heiligsprechung
беларуская: Кананізацыя
български: Канонизация
bosanski: Kanonizacija
čeština: Kanonizace
English: Canonization
Esperanto: Kanonizo
español: Canonización
euskara: Kanonizazio
فارسی: قدیس‌شدن
français: Canonisation
hrvatski: Kanonizacija
interlingua: Canonisation
Bahasa Indonesia: Kanonisasi
italiano: Canonizzazione
日本語: 列聖
Basa Jawa: Kanonisasi
Latina: Canonizatio
lietuvių: Kanonizacija
македонски: Канонизација
Nederlands: Heiligverklaring
norsk nynorsk: Heilagkåring
polski: Kanonizacja
português: Canonização
română: Canonizare
русский: Канонизация
srpskohrvatski / српскохрватски: Kanonizacija
Simple English: Canonization
slovenščina: Kanonizacija
српски / srpski: Канонизација
svenska: Kanonisering
Tagalog: Kanonisasyon
українська: Канонізація
اردو: قداست
Tiếng Việt: Tuyên thánh
Winaray: Kanonisasyon
中文: 封圣