Afroamericans de l'Argentina

Infotaula de grup humàAfroargentins
Tipus ètnia
Llengua castellà
Religió catolicisme
Grups relacionats afrollatinoamericans
Modifica dades a Wikidata

Els afroamericans de l'Argentina són les persones que descendeixen dels africans que van ser portats a l'actual Argentina pel comerç atlàntic d'esclaus durant els segles de la dominació espanyola del virregnat del Riu de la Plata. Aquests han tingut un paper important en la història de l'Argentina. La població negra va arribar a significar més de la meitat de la població d'algunes províncies durant els segles XVIII i XIX i va exercir un profund impacte sobre la cultura nacional. Tot i que va disminuir molt en nombre al llarg del segle XIX, per l'efecte de l'al·luvió migratori fomentat per la Constitució de 1853 i l'elevada taxa de mortalitat dels afroamericans, la seva aparent desaparició fou més aviat el resultat d'una representació historiogràfica que els donava per exterminats d'una realitat empírica. El 2006 es va realitzar un cens pilot sobre aquesta qüestió, als barris de Montserrat, de Buenos Aires i de Santa Rosa de Lima, de Santa Fe i es va verificar que el 5% de la població argentina sap que té avantpassats que provenien de l'Àfrica negra i que n'hi ha un 20% que considera que podria tenir-los, però no ho sap de segur. Això recolza l'estudi del Centre de Genètica de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires, que va estimar que un 4,3% dels habitants de Buenos Aires i del seva zona metropolitana tenia marcadors genètics africans. [1] [2]

Introducció i origen dels afroamericans durant la colònia

Esclavitud de Debret. La colonització espanyola imposà un sistema esclavista sobre la base del segrest de desenes de milers de persones a l' Àfrica subsahariana

Com a part del procés de conquesta, el règim econòmic de les colònies europees al continent americà va desenvolupar diferents formes d'explotació forçada del treball dels amerindis. Però, a causa de la baixa densitat relativa de població d'alguns dels territoris americans, a la resistència oposada per alguns grups aborígens a l' aculturació i sobretot, a l'elevada taxa de mortalitat a què els sotmetien, el tipus de treball i les malalties introduïdes pels europeus que van provocar a la població nadiua, arribaren a complementar la mà d'obra que aquests proporcionaven amb esclaus procedents del continent africà.

Fins ben entrat el segle XIX, l'explotació minera i l'agricultura van constituir el gruix de l'activitat econòmica a Amèrica. Bona part d'aquests treball va ser dut a terme per mà d'obra en règim d'esclavitud o similar. Els africans oferien als conqueridors l'avantatge d'haver estat ja exposats, a causa de la seva proximitat geogràfica, a les malalties europees, i a la vegada estar adaptats al clima tropical de les colònies. L'ingrés d'esclaus africans va començar a les colònies del Riu de la Plata el 1588, malgrat que, als seus inicis, la majoria d'arribada d'esclaus negres va ser mitjançant el contraban; el tràfic va prosperar pel port de Buenos Aires quan es va concedir als britànics el privilegi d'ingressar una quota d'esclaus a través d'aquest. Els reis d'Espanya comptaven amb contractes amb diverses companyies, sobretot portugueses i espanyoles, perquè els proveïssin d'esclaus. El 1713, Anglaterra va exercir un monopoli sobre aquest comerç a causa de la seva victòria en la Guerra de Successió espanyola. L'últim contracte es va pactar el 1787 amb la Real Compañía de Filipinas. El 1784 hi va haver la prohibició del comerç d'esclaus.

Tenint en compte la seva procedència, abans del segle XVI, havien arribat nombres reduïts d'esclaus procedents de les illes del Cap Verd, però la majoria dels africans que es van introduir a l'actual Argentina procedien dels territoris de l'actual Angola, República Democràtica del Congo, Guinea i la República del Congo, sobretot dels grups ètnics de la família de llengües bantu. Dels ioruba i els ewé, que van ser portats en massa al Brasil, en van arribar menys.

Es calcula que uns 60.000.000 van ser enviats a Amèrica des d'Àfrica, dels quals només en van arribar amb vida uns 12 milions, que van ingressar al continent americà sobretot pels ports de Buenos Aires, Montevideo, Valparaíso i Rio de Janeiro. [3]

Els esclaus es van destinar a treballar en l'agricultura, ramaderia, el treball domèstic i, en menor mesura, l'artesania. En les zones urbanes, molts esclaus desenvolupaven treballs d'artesania per a la venda, els rèdits dels quals els rebien els seus patrons. Els barris de Buenos Aires de San Telmo i Montserrat van allotjar una gran quantitat d'esclaus, tot i que la major part se'n van anar cap a l'interior. El cens que va fer Juan José de Vértiz y Salcedo el 1778 donava resultats molt elevats a les províncies agrícoles més importants; els esclaus eren: el 54% de la població a la província de Santiago del Estero, el 52% a la província de Catamarca, el 46% a la província de Salta, el 44% a la província de Córdoba, el 42% a la província de Tucumán, el 24% a la província de Mendoza, el 20% a la Rioja, el 16% a la província de San Juan, el 13% a Jujuy i el 9% a la província de San Luis. En altres províncies constituïen una part important de la població; un dels barris baixos de la ciutat de Corrientes avui encara es diu Camba Cuá, del guaraní Kamba Kua, 'cova de negres'.

A la ciutat de Buenos Aires, el mateix cens xifrava en 15.719 la quantitat d'espanyols, 1.288 la de mestissos d'indis i de 7.268 la de mulats i negres; mentre que el 1810 es comptabilitzaren 22.793 blancs, 9.615 negres i mulats i només 150 indígenes. La zona més densament poblada d'afroamericans estava situada al barri de Montserrat, també anomenat barrio del Tambor, a prop de l'actual Congrés argentí.

Les naciones

Els afroamericans a l'Argentina se solien agrupar en el que ells anomenaven naciones, com els conga (de morenos), Cabunda, Africana argentina, Mozambique, etc.

Les seves seus eren llocs oberts aplanats artificialment i preparats per al ball, així com tenien llocs tancats. En alguns casos, les sales tenien catifes i cortines, gràcies al que va pagar algun amo. La nació tenia el seu rei i reina (que eren triats democràticament i no tenien cort) i comptaven amb un tron que s'aixecava en el millor lloc de la sala, amb la seva pròpia bandera. També hi havia una estrada o almenys una tarima que, entre altres coses, era utilitzada per a rebre els grans dignataris. A la seu s'efectuaven tertúlies i balls.

Al seu torn, les societats de negres s'aglomeraven en els barris, com el del Mondongo o el del Tambor. El primer fou un dels més importants de Buenos Aires i tenia 16 illes de cases, al barri Montserrat. El seu nom provenia del fet que es consumien grans quantitats de mondongo. Sobre el nom de Tambor, era molt comú que algun poble tingués una nació amb aquest nom, ja que era el seu instrument favorit per als balls i les cançons.